Saltar-se la navegació

Monthly Archives: Novembre 2011

És diumenge i els pares, com cada diumenge, ves a saber on són. A mi no em diuen mai on van, sóc massa petit. Però sempre hi ha algun lloc on anar.

La llum del sol travessa les cortines i s’esmuny per tot el menjador, malgrat ser un segon pis del Rabal.

M’acabo de llevar i encara amb el pijama posat, resto assegut al sofà, esperant que el iaiu surti del lavabo.

Puc veure la pols surant ingràvida per tota la sala, pujant i baixant aleatòriament, màgicament, pausadament. Tret dels sorolls habituals d’un matí de diumenge, és com si el temps s’hagués congelat. El periquitu està quiet, mirant-me des del seu negre ull emmarcat de groc. I la pols segueix flotant.

Per fi! Sento traginar el iaiu per la cuina i surto com una bala.

– Avui batràs tu els ous – em diu.

M’alça per les aixelles fins seure’m damunt del marbre, i em poso a batre els ous, agafant el plat per un costat, inclinant-lo lleugerament, com sempre li he vist fer a ell, però amb un batre d’infant, lent i desmanegat; res a veure amb el “clec-clec-clec” ràpid que fa ell. Ja n’aprendré. Mentre ell pica l’all i el julivert.

La paiella comença a fumejar al fogó. Ell afegeix la picada als ous mal batuts i aprofita per a donar-hi un parell de voltes més per a quallar-los bé. Quina meravella! Truita d’all i julivert per esmorzar! Com cada diumenge. Però avui és especial, els ous els he batut JO, ja sóc gran!

L’ou cau damunt l’oli calent fent soroll i olor, hmmmmmm, quina olor! I amb un art que a mi em meravella, comença a donar-li voltes sense deixar que es cremi. I mica en mica va prenent forma d’una veritable truita, amb el puntets verds del julivert, com un xarampió.

Adoro el iaiu Antoniu. És gran i fort. L’estimo com mai he estimat a ningú.

Salto del marbre i corrent surto de la cuina, trenco a la dreta per l’estret passadís cap el menjador i m’enfilo a una de les cadires. De genolls millor.

La truita arriba, encara fumejant i abans que pugui començar a devorar-la, el iaiu la talla a trossets per a refredar-la. – Bufa! que et cremaràs – sempre vigilant que no em passi res.

Mentre esperem que la truita es refredi, s’alça i va cap el tocadiscus. Oh! Música! No m’ho acabo de creure, és un diumenge perfecte.

– Que et sembla?- em diu. – Que tal les danses Polvsianes de “El Príncipe Igor” de Vorodin?

-Siiiiiiii – responc amb il·lusió. És la meva preferida.

El treu de la pila dels discus, amb molt cura. El neteja amb el drap. Posa el tap vermell al plat – és un disc petit de 45 revolucions- i l’engega. Mentre, jo miro embadalit la caràtula. És fascinant! El príncep Igor, surt de la foscor, armat amb un arc i fletxes a l’altra ma, mirant desafiant, valent. Em diu que hi vagi, que l’acompanyi a l’estepa, a caçar, a cavalcar, a gaudir.

Els primers compassos comencen a sonar, un pizzicato i el vent, dolçament, endinsant-te a l’estepa russa, en mig d’aquell cor de noies……..

El iaiu Antoniu torna a explicar-me que està passant. Qui era Igor, que són les danses, com fan la guerra, com munten a cavall…….

Mentre engoleixo la truita amb delit, m’oblido de mastegar, bocabadat pel que el iaiu m’explica. I el meu cap vola, lluny, al so de les cordes dels arc, de les veus dels guerrers, dels violins i els timbals, mentre Igor de la tapa del disc pren vida i em diu que vagi amb ell.

Tinc la impressió que aquests record no se m’esborraran mai del cap. I el iaiu Antoniu, Igor, Scherezade, les llavors del Trencanous i tants d’altres,  seran sempre amb mi, cada cop que escolti la música, a cada compàs.

Igual que quan llegim ens fem una imatge mental dels protagonistes i dels espais on transcorre l’acció, la música ens pot crear un món més enllà del que l’autor o autora vol expressar-nos. Un món lliure, fascinant. Un somni despert que a força de cultivar-lo acaba sent tant intens com ho pot ser una vivència.

Sempre agrairé el llegat que em va deixar el Iaiu Antoniu, em va fer de pare i la primera persona que he estimat. Un senzill porter aprenent de navegant, d’infermer, i que el destí va voler que fes una guerra i en sortís viu. Un apassionat de la boxa, les curses de braus i de la música.

No hi va haver cap notari ni advocat que llegís el seu testament, doncs amb res va venir i amb res se’n va anar, però una cosa em va deixar, un món d’imaginació i la capacitat de gaudir de les petites coses que no costen diners.

Gràcies Iaiu Antoniu! Sempre et duré amb mi.

albertet

 

 

%d bloggers like this: