Saltar-se la navegació

Monthly Archives: gener 2013

Sota el llençol, humit per la suor de l’amor, la seva pell brillava com un foc de passió. Suau, d’alabastre polit, tèbia.

 

Ens llegíem en un silenci trencat només per les olors. Ens llegíem amb les mans i els peus, amb el pit i els ulls, amb la panxa i els llavis. Lletres d’olor, paraules de gust i frases de tacte.

 

Bevíem aquelles paraules, l’un de l’altra, com si haguéssim travessat un desert. Cada centímetre d’aquella pell, cada segon de la seva mirada, cada gota d’elixir era un compendi, eren toms i toms, enciclopèdies senceres de passió. D’una passió en estat pur, sense demà, sense ahir. Sense altra que tu i jo. Sense allí ni preguntes.

 

Aquelles paraules arribaven directes al moll de l’os, provocant un allau de reaccions. Cada lletra, un petó. Cada síl·laba, una carícia. Cada paraula una abraçada. Cada frase, un món.

 

Tocàvem el cel un cop rere l’altre. Cada volta més amunt. I mentre quèiem, ens tornàvem a llegir, flotant, ingràvids. I tornàvem a tocar el cel, i tornàvem a caure, en una successió que semblava no tenir fi.

 

Va ser llavors, quan l’alba va despuntar i va omplir de llum el tàlem, que ella, acaronant-me amb les mans, va començar a vessar-me paraules al damunt. Sortien de la boca i em mullaven en un bany tebi i dolç. Com un nèctar que d’una flor sortís, aquelles síl·labes, una rere l’altra, omplien el breu espai que volta la meva pell.

 

Mai unes paraules pronunciades havien produït aquell efecte en mi. Nascudes del volcà de la seva gola i modelades poc a poc a la forja dels seus llavis, la llengua i les dents, travessaven les olors fins a dipositar-se, suaus i tendres, damunt del meu cos.

 

Mica en mica, aquell líquid amniòtic em feia flotar, ingràvid, plaent. Mentre ella seguia vessant-me paraules al damunt, omplint el sac vitel·lí d’allò que ja era el nostre amor.

albert

%d bloggers like this: