Saltar-se la navegació

Category Archives: històries

Sota el llençol, humit per la suor de l’amor, la seva pell brillava com un foc de passió. Suau, d’alabastre polit, tèbia.

 

Ens llegíem en un silenci trencat només per les olors. Ens llegíem amb les mans i els peus, amb el pit i els ulls, amb la panxa i els llavis. Lletres d’olor, paraules de gust i frases de tacte.

 

Bevíem aquelles paraules, l’un de l’altra, com si haguéssim travessat un desert. Cada centímetre d’aquella pell, cada segon de la seva mirada, cada gota d’elixir era un compendi, eren toms i toms, enciclopèdies senceres de passió. D’una passió en estat pur, sense demà, sense ahir. Sense altra que tu i jo. Sense allí ni preguntes.

 

Aquelles paraules arribaven directes al moll de l’os, provocant un allau de reaccions. Cada lletra, un petó. Cada síl·laba, una carícia. Cada paraula una abraçada. Cada frase, un món.

 

Tocàvem el cel un cop rere l’altre. Cada volta més amunt. I mentre quèiem, ens tornàvem a llegir, flotant, ingràvids. I tornàvem a tocar el cel, i tornàvem a caure, en una successió que semblava no tenir fi.

 

Va ser llavors, quan l’alba va despuntar i va omplir de llum el tàlem, que ella, acaronant-me amb les mans, va començar a vessar-me paraules al damunt. Sortien de la boca i em mullaven en un bany tebi i dolç. Com un nèctar que d’una flor sortís, aquelles síl·labes, una rere l’altra, omplien el breu espai que volta la meva pell.

 

Mai unes paraules pronunciades havien produït aquell efecte en mi. Nascudes del volcà de la seva gola i modelades poc a poc a la forja dels seus llavis, la llengua i les dents, travessaven les olors fins a dipositar-se, suaus i tendres, damunt del meu cos.

 

Mica en mica, aquell líquid amniòtic em feia flotar, ingràvid, plaent. Mentre ella seguia vessant-me paraules al damunt, omplint el sac vitel·lí d’allò que ja era el nostre amor.

albert

No va moure ni una pestanya quan el metge li va dir que no es tractava d’un simple tumor, era molt més que això. Lentament, verbalitzant amb una dicció immaculada pròpia dels erudits, va vessar la paraula deixant-la flotant, esperant que algú la recollís, m-e-t-à-s-t-a-s-i.

Hi havia en algun lloc del seu cos, un petit tumor, microscòpic, imperceptible pel TAC, que estava enviant cèl·lules cancerígenes a tot l’organisme, i va ser l’oïda qui les va recollir. I ara, com per art d’encanteri, com una ària que arriba a la seva fi, creixia molt de pressa.

-Tres mesos, quatre amb sort- ve escopir el bastard- A menys que no hi posem remei. Quimio i sessions focalitzades de Radioteràpia. Potser podríem guanyar un any i mig – va afegir.

Ell seguia immutable, petrificat, no de por sinó de ràbia. No sabia si ventar-li un mastegot o senzillament anar-se’n sense dir res. Sempre s’havia preguntat perquè els metges tenien aquella tendència a etiquetar les malalties sense la més mínima compassió per qui rebia la informació. I ara tenia la resposta. Por. Inseguretat. Encara no havien entès quin era el meravellós mecanisme que feia possible la vida. “Per a ells no som persones” va pensar, “som fetges, cervells, venes, melses..”

De sobte, va canviar la línia de pensament. Un altre cop, l’ésser insegur i poruc que era ell, tornava a usar els esdeveniments com a justificant. Aquell galifardeu amb bata blanca li acabava de servir en safata de plata l’excusa ideal per a fer tot allò que hauria volgut fer i que no s’atrevia ni a proposar. Quan et diuen que tens càncer, et donen un salconduit, un val per a fer tot el que vulguis. I així ho va fer.

Com posseït, va alçar-se i deixant el metge amb la paraula a la boca, va sortir del despatx, de l’hospital, de la ciutat. Va còrrer a cercar l’aixopluc de la seva habitació i dels seus pensaments.

“Què és el que sempre he volgut fer?”

“Comprar-me unes botes de mongol a Ulan Bator.”

“Fer-me un tatuatge a la cara a un marae de les Fidji.”

Ell no ho sabia encara, però l’esdevenidor estava a punt de clavar-li un patacada tant forta, que mai no tornaria a ser ell mateix. Com qui corre quan plou per a no mullar-se, com qui salta enrere quan rep un tret per a esquivar la bala, ell s’afanyava per a trobar-se amb un destí que el conduiria a la mort.

Una setmana més tard, era davant un homenot, gras com un garrí, a l’aeroport de Frankfurt, mentre verificava el bitllet per a Ulan Bator, capital de Mongòlia. La cua era farcida de gent “rara”. La majoria mostraven les característiques típiques dels mongols: petits i rabassuts, ulls amb un marcat plec epicàntic incrustats en una cara plana i un nas gairebé vestigial, si tenim en compte les grans dimensions dels apèndix nassals europeus. N’hi havia d’altres amb una marcada fesomia eslava. Corpulents, panxuts, amb la prominència occipital inexistent i una curiosa verticalitat del frontal, òbviament rossos.

Li va cridar l’atenció un petit grup d’homes per la seva distinta aparença. Estatura mitja, cabell fosc, negre, mirada profunda i seriosa. tots amb barbes poblades, negres també. Vestien rar, era com si anessin endiumenjats però hagessin comprat la roba als encants, de segona ma. No donaven confiança, ans al contrari.

Dins el 747 de Lufthansa, va percebre la tendència natural que posseïm els humans a l’auto segregació. Tots anaven seient prop d’altres persones del mateix grup ètnic. Els barbuts endiumenjats van seure tots junts a proa, als primers seients disponibles. Semblava que era el primer cop que volaven, pel neguit que es reflectia als rostres. Se li va passar pel cap, però, que podria tractar-se d’un escamot d’algun exercit d’alliberament de ves a saber quina república, disposats a segrestar l’avió, però de seguida va descartar-ho.

Ningú al seient del costat. Bé, això comença bé. Va poder-hi deixar el “totxo” que s’havia dut pel viatge i les ulleres.  Una novel·la històrica sobre intrigues vaticanes i secrets perillosos, el més gruixut que va trobar a la botiga del Freeshop de l’aeroport, en anglès.

Tres hores i poc a Moscou, a Sheremeteyevo. Allí canvi de vol i amb Aeroflot, cinc hores més fins a Ulan Bator. Un cop allí, improvisar. No tenia massa temps, volia comprar les botes i potser passar-hi un parell o tres de dies.

Com sempre, els déus confabulen per a castigar els humans pels seus pecats i la millor manera era fent que s’acomplissin els seus desitjos. I així ho van fer.

………. continuarà

Dia 2

El vol a Moscou transcorria tranquil. Després de la lletania de seguretat que els va interpretar un formós assistent de vol teutó, començà el tragí, amunt i avall pel passadís. Premsa, begudes, “Freeshop“.

A deu mil metres, només es veien els núvols i un sol lluent com mai l’havia vist. Volaven cap l’est i era migdia. La llum a estribord era encegadora. Fins i tot, alguns passatgers havien optat per baixar el para sol de les escotilles.

Navegant pels seus pensaments, no es va adonar que un dels barbuts endiumenjats s’havia posat de peu. En mig del passadís, amb les cames obertes i agafat als respatllers dels seients, mirant a popa, va començar a cridar com un boig. Aquells crits, tenien un timbre que anava més enllà de la bogeria. Hi havia nerviosisme i convicció a l’hora. Semblava que ho hagués assajat abans. Va prendre consciencia immediatament.

Allò semblava el que segurament era, o un intent de segrest o un acte suïcida.

Els pensaments li passaven tant ràpid pel cap que era incapaç de reaccionar, altrament tampoc hi havia massa cosa a fer.

Una hostessa va córrer pel passadís en vers l’home que cridava. Un tret al bell mig del pit la va aturar com si hagués xocat conta una paret invisible. L’espetec va provocar una resposta instintiva en tot el passatge, ajupint el cap tots a l’hora, millor que si ho haguessin assajat mil cops.

L’home que havia disparat es va aixecar i es dirigí ala porta de la cabina de vol. Cridant en alemany, amb marcat accent estranger, semblava que volia que algú obrís. Va para un moment, i res. Ningú obria la porta ni feia cap soroll. En aquell moment l’home armat es dirigí a les primeres butaques ocupades, agafà una nena d’uns set anys pel cabell i l’arrossegà cap la porta. Sa mare es va aixecar cridant i estirant els braços , va rebre un tret al front sense cap mirament que la va deixar estesa a terra amb els braços estirats i els ulls oberts, en mig d’un bassal de sang que brollava de la ferida.

La nena cridava, l’home del passadís seguia el seu discurs en una llengua inintel·ligible, el de la pistola bramava al costat de la porta de la cabina.  Va callar i res. Tots pregaven perquè algú obrís la porta. Un tercer tret va acabar amb la vida de la nena, que va caure a terra com un sac de patates mig buit. Els crits van parar en sec i només se sentia l’home del passadís. L’home armat va tornar a cridar, a cau de porta. Res.

Va repetir la jugada amb tres passatgers més, un dona gran, un noi jove que es va resistir, però no massa i finalment una jove de marcats trets mongols. Tots anaven caient, un damunt de l’altre, erms.

La porta es va obrir.  L’home armat va entrar de pressa i va apuntar el comandant al cap. Cridant en alemany, l’oficial de comunicacions semblava entendre el que li deia i va començar a repetir per la radio el que el segrestador li anava dictant.

Llavors, l’home del passadís va callar, però sense deixar de mirar fix cap a popa. Un altre dels barbuts s’alçà, va obrir un dels pallols d’equipatge i va treure un fusell metrallador, semblava un AK-47 (Automatik Kalashnikova-47) i un carregador, comprovà que hi havia munició, el muntà, carregà i romangué apuntant el passatge. Un altre va treure del mateix pallol una motxilla negra. la va posar a terra l’obrí i comença a furgar dins. L’home del passadís el mirava nerviosament.

La por petrificant havia començat a apoderar-se del passatge. Per la quantitat de morts estesos a terra, no hi havia dubte, no es farien mai enrrere. Tothom començava a preguntar-se com acabaria allò.

Un cosa dins seu, li va dir que el final s’acostava. Provava d’imaginar una seqüència futura, i no la veia. No hi havia res, ni botes ni tatuatge, ni hospitals, res. Una suor freda l’envaí. “Fa temps que no lluites per anar contra el destí” va pensar, “Sempre has dit que quan toqui, toca. En els accidents, davant un perill qualsevol, t’has limitat a tancar els ulls, inspirar i pensar que potser ara era el moment. Doncs bé, ARA ÉS EL MOMENT!”

الله أكبر, الله أكبر, الله أكبر

els barbuts es van posar a cridar, amb serenor, الله أكبر, الله أكبر, الله أكبر

Alà és gran. Això si ho va entendre, i al mateix moment va comprendre.

S’aixecà de la butaca i crida tot el que li donaven els pulmons, assenyalant amb l’índex l’home armat amb la pistola.

كنت جاهل سخيف الخنازير, كنت جاهل سخيف الخنازير  (Tu ets una merda de porc ignorant!)

الله محبة (alà és amor)

الله هو السلام (alà és pau)

Tothom va callar. El silenci es podia tallar. Només el rugit dels motors inundava l’escena.

Els barbuts petrificats, l’armat el que més. El passatge congelat. Ell dempeus assenyalant inquisitorialment l’home de la pistola com si el dit fos un fusell apuntant en mig dels ulls, esbufegant després dels crits, i en veu baixa repetí: الله هو السلام والمحبة (alà és pau i és amor). Les paraules disparades pel dit, amb la força de qui no te res a perdre, van foradar el crani de l’home armat.

……….continuarà

 

5 segons abans

Eo……. alçat!

Va! Desperta!

“has tingut un mal son” li va dir la seva dona.

Era tant real!

A la dutxa no deixava de pensar en el que havia “passat”, mentre poc a poc se li anava esborrant del cervell. Primer un detall, després un altre, al final només són idees, i mentre fumava la cigarreta de després d’esmorzar ja només era un petit record llunyà.

Però del que n’estava segur era que aquell somni era fruit de les seves pors, barrejat amb la crida a la pregària que se sentia pel celobert del veí del primer segona, d’origen algerià. Les pors eren fundades. Ara mateix s’encaminava a veure el metge, per a recollir els resultats d’una biòpsia que li havien fet, per un petit tumor a la corda vocal dreta, que ja feia dos anys no el deixava parlar bé.

La única cosa que diferia del somni que havia tingut la nit anterior, era el nom de “la bèstia”.

Carcinoma escamoso infiltrante, moderadamente diferenciado. T1. Fase inicial d’un tumor maligne, en paraules planeres.

Un mes i vint-i-vuit dies més tard es recuperava de l’anestèsia total en un  llit d’hospital, amb una via oberta a la ma esquerra, un regust a medicines infernal i sense poder dir ni una paraula. Sol. Un laser + CO2 li havien cremat la corda vocal dreta, part de l’epiglotis i segurament alguna cosa més per quedar tranquils.

%d bloggers like this: