Saltar-se la navegació

Category Archives: K-Tarsi

Fragments d’un alter-ego

 

 

 

 

 

tors

En un dia que les plomes volen lliures

En un dia que el cors moren

En un dia que mosques mengen la carn

Ànimes abatudes pel teu somiar

Decrèpits monstres caminen errants

Fulles que cauen per mai tornar

Furga dins el tou

Prega als déus de la terra

Para el sol abans l’albada

Mort lenta amb olor a pi

Brisa gèlida de les cavernes

Pits nus eixuts i pansits

Metamorfosi incomplerta

De crisalides buides

Arnes de la mort

                                alo

Foto: Karxofa Films

records

Viatjant pel record de les olors

solcant infinites fragàncies de la memòria

notes que em porten a tu,

melodies amb olor a tu,

l’olor de la teva veu,

el tacte del teu somriure,

la música del teu pit.

Fragor de gemecs,

sabor de tu.

ofec

Sucs de verema

que ofegueu el meu plor solitari.

Sorolls del silenci

que calleu ma paraula muda.

Enyor de la pell

que em treus l’alè de la vida.

A tots vosaltres us convoco.

Nu i assedegat de mort, aquí m’estic.

Veniu tots plegats i acabeu la feina,

que no sóc prou fort per aguantar fibló a fibló.

Veniu tots plegat i acabeu la feina,

que ja ploraran els qui portin el dol.

alo

DSC_0914 - Versió2

Caurà la pluja de sang i no mullarà les meves ales

Vindrà l’hivern infinit sobre la teva pell

trencada pel plany dels pits inflats.

Tu ets la terra, l’aigua i el cel.

Tu trenques els cims amb un sospir.

Fluint aturada i sense alè,

lluites contra el vent de la indignitat,

                            contra el còmode.

Caurà la pluja de sang, no mullarà les meves ales

i em duràs pel teu mar de tinta esborrada.

                                                                  alo

Vivia amb ell mateix. Vivia aquí i ara.

Li agradava cuinar, lentament, pensant en les persones que estimava. Amassant el pa com si dels pits d’una amant es tractés. Li parlava als alls, metre els pelava i a les cebes mentre giraven a la cassola.

També es delia per la fusta. Tot i que no era un gran fuster, sempre li hagués agradat ser ebenista. Passant la má pel cos nu d’una taula o una cadira. Amb la pupil·la clavada en cada nus, en cada beta. Amb la cara plena d’encenalls i fent olor a cedre, es movia lentament, precisament.

Gaudia dels olors, que el duien a records llunyans i agradables. Cada flor, cada calaix de roba, cada primera gota de pluja damunt la terra eren un univers. En pau.

De quant en quant plorava, sense dolor, només per plorar. I sentia cada llàgrima lliscant de pressa galta avall, sense aturar-la. Llavors prenia el seu flaviol i sonava cançons antigues, cançons de la terra i el mar, i com a públic les aranyes i formigues que corrien pel jardí.

Quan el dia era bo, sortia a navegar. Pendent de cada núvol, brisa o blancall damunt les ones. I deixava que el mestral o el xaloc fessin la seva feina, guaitant la vela inflada i sentint el xipolleig del casc trencant les ones. Saludava amb la má les baldrigues, mascarells o gavots, i als dofins els feia una reverència per agrair-los la seva companyia.

I les nits d’hivern, quan l’esmolat vent del nord  apretava, seia a la llar. Mirant l’hipnòtic foc dansant entre els braons sucarrats i donant gràcies a la gran mare, a la mare de totes del mares, per la joia de poder seguir respirant un dia més.

Avui, ell ja no hi és, se n’ha anat. Ha partit amb els falciots, un vespre de tardor. Ara és part de la terra que amava, de la seva mar estimada, del cant dels ocells i del color dels pins. Ara el podeu sentir en cada brogit d’un rierol, el podeu veure en cada ona que trenca a l’escull i flairar en cada rusc.

Ara ell és a tot arreu.

 

albert

Sota el llençol, humit per la suor de l’amor, la seva pell brillava com un foc de passió. Suau, d’alabastre polit, tèbia.

 

Ens llegíem en un silenci trencat només per les olors. Ens llegíem amb les mans i els peus, amb el pit i els ulls, amb la panxa i els llavis. Lletres d’olor, paraules de gust i frases de tacte.

 

Bevíem aquelles paraules, l’un de l’altra, com si haguéssim travessat un desert. Cada centímetre d’aquella pell, cada segon de la seva mirada, cada gota d’elixir era un compendi, eren toms i toms, enciclopèdies senceres de passió. D’una passió en estat pur, sense demà, sense ahir. Sense altra que tu i jo. Sense allí ni preguntes.

 

Aquelles paraules arribaven directes al moll de l’os, provocant un allau de reaccions. Cada lletra, un petó. Cada síl·laba, una carícia. Cada paraula una abraçada. Cada frase, un món.

 

Tocàvem el cel un cop rere l’altre. Cada volta més amunt. I mentre quèiem, ens tornàvem a llegir, flotant, ingràvids. I tornàvem a tocar el cel, i tornàvem a caure, en una successió que semblava no tenir fi.

 

Va ser llavors, quan l’alba va despuntar i va omplir de llum el tàlem, que ella, acaronant-me amb les mans, va començar a vessar-me paraules al damunt. Sortien de la boca i em mullaven en un bany tebi i dolç. Com un nèctar que d’una flor sortís, aquelles síl·labes, una rere l’altra, omplien el breu espai que volta la meva pell.

 

Mai unes paraules pronunciades havien produït aquell efecte en mi. Nascudes del volcà de la seva gola i modelades poc a poc a la forja dels seus llavis, la llengua i les dents, travessaven les olors fins a dipositar-se, suaus i tendres, damunt del meu cos.

 

Mica en mica, aquell líquid amniòtic em feia flotar, ingràvid, plaent. Mentre ella seguia vessant-me paraules al damunt, omplint el sac vitel·lí d’allò que ja era el nostre amor.

albert

Floto en una boira que no em deixa veure les coses, però les puc oir. La boca sembla un terròs recent arrancat per l’arada, Déu! quina set!

Puc sentir el cor bategant al meu coll, els ulls disparats, a mil per hora, cercant el més lleu indici. Estan a prop. No sento por, de fet, no sento res. Alguna cosa dins meu diu que ho he de fer bé.

Els trets sonen sense parar, ràfegues de metralladora, de tant en tant algun obús cau a la vora de l’edifici que hi ha davant meu, produint una explosió que ho rebenta tot.

Porto una bona arma, una 12mm retallada, plena. Els sento apropar-se, xerrant aquest coi de llengua que ningú pot entendre.

Un, dos…….. i tres

Surto de l’amagatall amb el fusell preparat per a disparar.

TAC!

Torno a girar ràpidament, he errat, m’acabo de donar un cop molt fort al cap, però que molt fort! Que burro ets!

Les cames em fan figa,  i sento l’olor a ferro rovellat. Merda! és sang!Em fa mal la cara, molt mal.

El temps de tocar-me el pòmul esquerra i veure que el cop al cap ha estat un tret. Em surt tant sang que la puc veure brollar. Quina son!

Las cames es dobleguen irremissiblement i perdo la força a tot els músculs del cos. Quin mal em fa la cara!

Veig passar el que m’ha disparat, ni s’ha aturat a rematar-me. És un crio.

Que curiós, realment tota la vida em passa molt ràpid pel cap, tots els record, molts records. Dura menys d’un segon. S’atura. Es fa fosc, ja no fa mal la cara.

Ja ja ja, l’únic que em ve al cap es…. Game Over.

……………

 

albert

 

 

És diumenge i els pares, com cada diumenge, ves a saber on són. A mi no em diuen mai on van, sóc massa petit. Però sempre hi ha algun lloc on anar.

La llum del sol travessa les cortines i s’esmuny per tot el menjador, malgrat ser un segon pis del Rabal.

M’acabo de llevar i encara amb el pijama posat, resto assegut al sofà, esperant que el iaiu surti del lavabo.

Puc veure la pols surant ingràvida per tota la sala, pujant i baixant aleatòriament, màgicament, pausadament. Tret dels sorolls habituals d’un matí de diumenge, és com si el temps s’hagués congelat. El periquitu està quiet, mirant-me des del seu negre ull emmarcat de groc. I la pols segueix flotant.

Per fi! Sento traginar el iaiu per la cuina i surto com una bala.

– Avui batràs tu els ous – em diu.

M’alça per les aixelles fins seure’m damunt del marbre, i em poso a batre els ous, agafant el plat per un costat, inclinant-lo lleugerament, com sempre li he vist fer a ell, però amb un batre d’infant, lent i desmanegat; res a veure amb el “clec-clec-clec” ràpid que fa ell. Ja n’aprendré. Mentre ell pica l’all i el julivert.

La paiella comença a fumejar al fogó. Ell afegeix la picada als ous mal batuts i aprofita per a donar-hi un parell de voltes més per a quallar-los bé. Quina meravella! Truita d’all i julivert per esmorzar! Com cada diumenge. Però avui és especial, els ous els he batut JO, ja sóc gran!

L’ou cau damunt l’oli calent fent soroll i olor, hmmmmmm, quina olor! I amb un art que a mi em meravella, comença a donar-li voltes sense deixar que es cremi. I mica en mica va prenent forma d’una veritable truita, amb el puntets verds del julivert, com un xarampió.

Adoro el iaiu Antoniu. És gran i fort. L’estimo com mai he estimat a ningú.

Salto del marbre i corrent surto de la cuina, trenco a la dreta per l’estret passadís cap el menjador i m’enfilo a una de les cadires. De genolls millor.

La truita arriba, encara fumejant i abans que pugui començar a devorar-la, el iaiu la talla a trossets per a refredar-la. – Bufa! que et cremaràs – sempre vigilant que no em passi res.

Mentre esperem que la truita es refredi, s’alça i va cap el tocadiscus. Oh! Música! No m’ho acabo de creure, és un diumenge perfecte.

– Que et sembla?- em diu. – Que tal les danses Polvsianes de “El Príncipe Igor” de Vorodin?

-Siiiiiiii – responc amb il·lusió. És la meva preferida.

El treu de la pila dels discus, amb molt cura. El neteja amb el drap. Posa el tap vermell al plat – és un disc petit de 45 revolucions- i l’engega. Mentre, jo miro embadalit la caràtula. És fascinant! El príncep Igor, surt de la foscor, armat amb un arc i fletxes a l’altra ma, mirant desafiant, valent. Em diu que hi vagi, que l’acompanyi a l’estepa, a caçar, a cavalcar, a gaudir.

Els primers compassos comencen a sonar, un pizzicato i el vent, dolçament, endinsant-te a l’estepa russa, en mig d’aquell cor de noies……..

El iaiu Antoniu torna a explicar-me que està passant. Qui era Igor, que són les danses, com fan la guerra, com munten a cavall…….

Mentre engoleixo la truita amb delit, m’oblido de mastegar, bocabadat pel que el iaiu m’explica. I el meu cap vola, lluny, al so de les cordes dels arc, de les veus dels guerrers, dels violins i els timbals, mentre Igor de la tapa del disc pren vida i em diu que vagi amb ell.

Tinc la impressió que aquests record no se m’esborraran mai del cap. I el iaiu Antoniu, Igor, Scherezade, les llavors del Trencanous i tants d’altres,  seran sempre amb mi, cada cop que escolti la música, a cada compàs.

Igual que quan llegim ens fem una imatge mental dels protagonistes i dels espais on transcorre l’acció, la música ens pot crear un món més enllà del que l’autor o autora vol expressar-nos. Un món lliure, fascinant. Un somni despert que a força de cultivar-lo acaba sent tant intens com ho pot ser una vivència.

Sempre agrairé el llegat que em va deixar el Iaiu Antoniu, em va fer de pare i la primera persona que he estimat. Un senzill porter aprenent de navegant, d’infermer, i que el destí va voler que fes una guerra i en sortís viu. Un apassionat de la boxa, les curses de braus i de la música.

No hi va haver cap notari ni advocat que llegís el seu testament, doncs amb res va venir i amb res se’n va anar, però una cosa em va deixar, un món d’imaginació i la capacitat de gaudir de les petites coses que no costen diners.

Gràcies Iaiu Antoniu! Sempre et duré amb mi.

albertet

 

 

Ja està, ja ha passat. Un “Rabo de nube” al més pur estil Silvio Rodríguez, en tots els sentits.

Veurem que ens deixa!

De moment, aquest matí ja he pogut veure les primeres neus coronant el Canigó. Un aire fresc, un ventet de nord que mica en mica aplaca les ires de Posseidó, enfadat segurament pel tracte que està rebent de nosaltres els humans.

La febre i el forat fosc són omplerts poc a poc per l’esperança i les ganes de viure.

Potser és que com en Joan Manuel, he nascut a la Mediterrània i els matins amb sol, amb llum, amb el color blau i la olor de sal, m’omplen.

Potser és que després del Yin ve el Yang, sempre.

Potser és que m’estic fent vell.

Del que n’estic segur, i seguint amb les paràfrasi, és que “Tots els matins del món son un camí sense retorn” com diria Pascal Quignard.

Seguirem, matí a matí, sol a sol, núvol a núvol i donant les gràcies cada dia a l’aire per seguir tenint la proporció de gasos justa per a poder-lo respirar.

albert

%d bloggers like this: