Quan bufa tramuntana,
faig el que em dona la gana.
Quan bufa el garbí,
només m’alço a fer pipi.
Quan bufa de mestral,
no puc fer res de cabal.
Quan bufa el llebeig,
de cap ull no m’hi veig.
Quan bufa de ponent,
no surto, fa massa vent.
Quan bufa el migjorn,
ni puc treure el pa del forn.
Quan bufa de llevant,
un altre dia, i anar contant.
Quan ho fa de xaloc,
a casa! Ni me mòc.
Però quan bufa el gregal
fins les ungles me fan mal.
Alo
Petjo el feixuc callís
ja cap avall
que em mena a l’eterna nit.
–
Sadoll i mancat,
cornamusa sense alè
fendint l’esdevenidor.
–
I la mà al buit
arrapant l’èter, massa pesat,
del gairebé res.
–
Ploro per ningú.
Erm panteix
que no duu enlloc.
–
Melancòlicament
Selene m’espera,
nua de retrets.
–
Cerco el redós dels records
i el tràngol de l’ara
embat sense pietat
–
Derelicte seré,
buc de posts malmeses,
breu estel·la en la mar dels records.
Alo-
Tu! tens molt de temps, avui……
jo, cada dia en tinc menys
El temps és una cosa que s’esmuny com l’aigua entre els dits,
cada minut és un regal que no podem malmetre,
cada segon panteja breument abans de morir i no tornar mai.
Ja soc als meandres de les planures de voramar,
segons diria Manrique.
Tot és més lent, però inexorable.
Ple de records i farcit de nostàlgies,
enyorant el que ja no puc tenir,
fendint el camí del temps cap l’esdevenir.
Res no duia quan vaig venir,
res no deixaré,
si no una passatgera estel·la sobre la mar dels records.
Alo
Ja he fet el meu llonguet!
Ni molt dur, ni molt tovet.
Olor: la justa.
Color: de fusta.
Colofó d’àpats gurmands
i senyal de que estem sans.
Ves que demà no m’apreti
un de nou per sortir fora,
millor que sigui d’hora
i així la panxa no em peti.
Alo
Un mico greixós i pelat, amb la música a tot volum, com gairebé cada nit, pica a la paret de la seva veïna, amenaçant-la i escridassant-la. “Te mataré!” o “Si tienes huevos llama a la policía!”, entre d’altres.
Ja és la segona vegada en menys d’un any, i la noia te por. La por, mica en mica es va convertint en ràbia i impotència, en frustració de veure que per més que faci, aquell proto-home segueix ostentant la supremacia de la força, de la violència, de la testosterona. En qualsevol moment poden coincidir al replà i tem el pitjor.
El seus records no l’ajuden. Tres anys enrere, la seva millor amiga va ser assassinada per un veí. Vint-i-quatre ganivetades mentre ella donava guitzes al buit, tacant les parets de sang, mentre provava de desfer-se del seu botxí, i l’únic que aconseguia era deixar un rastre macabre de taques a les parets i un toll de sang fresca que va arribar a baixar alguns graons, abans de coagular-se.
Després es va convertir en una notícia de primera plana als diaris locals i en poc temps, en una estadística. Avui, només la recordem els qui la vam conèixer. Tamara Monti “Tamy”.
Finalment truca a la Policia Local, que per segona vegada en menys d’un any, venen a veure que passa. “Si, ja sabem qui és”. Però això no tranquil·litza la noia, que així ho expressa. “No hi podem fer res més, si vol pot posar-li una denúncia”.
El cos de la Policia Local de Roses te antecedents curiosos, com el d’un agent que va disparar i matar a un conductor per saltar-se un semàfor. Aquest agent, després d’acomplir una petita condemna, va ser readmès al cos i va seguir patrullant, armat.
Si més no resulta curiós que la llei i l’ordre siguin aplicats amb tanta contundència, excepte quan perilla la vida d’una dona. I no estem dramatitzant si pensem que mentre llegim això, 45 dones han perdut la vida a mans d’homes, si és que poden arribar a ser classificats com a tals. No hem evolucionat!
Què ha de fer la noia? Bé, de moment només pot: tenir por!
Aquest post no és ficció. Els fets són de la passada nit, a la tranquil·la vila de Roses, Alt Empordà. 12/09/2011
albertlarrosa
albertlarrosa 