Saltar-se la navegació

Tag Archives: orca

El que esteu a punt de llegir ho sap poca gent, i dels pocs que ho saben sempre he pensat que menys de la meitat m’han cregut. Potser si que costa de creure, però és el que va passar. Procuraré no entrar en valoracions i deixar-ho pel qui ho llegeixi.

No recordo l’any, exactament, tot i que el més probable és que fos sobre l’any ’85 o ’86. Així com tampoc recordo l’època de l’any, però per com anava vestit dins la piscina, i pel fet que no hi havia espectacles, intueixo que seria tardor – hivern.

El que recordo perfectament era l’hora, va ser per la tarda, ben dinat.

Calia reparar amb certa urgència una de les vàlvules de la sortida d’aigua del Gran Tanc de l’Aquarama del Zoo de Barcelona. Aquesta piscina data de finals de la dècada dels seixanta i encara hi havia peces, sobretot les vàlvules, que no s’havien canviat des que es va construir, una praxis habitual al Zoo de Barcelona. Bé, de fet estic escrivint això l’octubre de 2012, gairebé 45 anys després de la seva construcció… i encara és en actiu. En un edifici o instal·lació d’una altra mena, lloaríem aquest fet, però tractant-se d’una piscina per a mamífers marins, no. Els criteris de l’any 68 no són, ni de bon tros, els que la normativa vigent europea dicta. Però l’ajuntament de Barcelona te carta blanca per a maltractar animals, ho ha demostrat varies vegades al llarg del temps i ho segueix demostrant.

Bé, centrem-nos en el relat dels fets. Com deia, calia fer aquesta reparació i això requeria posar una platina cegant la sortida d’aigua, de tal manera que es pogués substituir la vàlvula sense por que es buidés el tanc. Això implicava tenir la filtració aturada uns quants dies, i coneixent com coneixia els ritmes de treball del zoo, sobretot si còrrer només seriva per alleugerir les penúries dels animals. Podríem parlar de més d’una setmana.

Això em va motivar a fer una de les moltes imprudències que per aquell temps solíem fer, a voltes de l’alçada d’un campanar. Després de dinar, intuint que la reparació es perllongaria massa, vaig decidir anar avençant i per això sense encomanar-me a ningú, em vaig posar el neoprè, decidit a començar a col·locar la platina al seu lloc.

Per a facilitat la feina, que podia durar una bona estona, vaig pensar que el millor seria treballar com un bus dels d’abans. Ben lastrat i sense aletes. Quin gran error!

Per augmentar el meu pes em vaig ficar peces de plom dins el neoprè, a mida que m’anava vestint. Sense comptar el cinturó de plom que es duu habitualment, portava més de deu Kg al damunt. I sense aletes.

Per aquell temps, no era encara obligatori l’ús d’armilla (o el que els escafandristes en diuen “jacket”). Te pebrots la cosa, pensar que va ser mon pare, uns anys abans president de la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, qui va recomanar l’obligació de dur l’armilla.

Allí estava jo, amb més de 20 Kg de plom al damunt, botella d’aire comprimit a l’esquena, un sol regulador i sense manòmetre (no calia llavors) i subjecta amb el que llavors en dèiem “atalatges”.

Vaig començar a baixar per l’escala que duia fins al fons del tanc, no sense saludar abans l’Ulisses i la Nereida (un dofí femella companya per aquell temps de l’orca, i la 2ª N de NINAM). La manca de filtració feia que l’aigua estigues bruta com mai, amb prou feina et podies veure la ma si estiraves el braç davant teu. Un cop al fons, i usant la natació dels animals per a orientar-me, així com la llum, vaig caminar fins el mig de la piscina. Recordo que em va costar de trobar.

Un cop allí vaig seure amb la canonada entre les cames, per a treballar còmode, i mica en mica vaig descargolar el tros que hi havia, per a després collar-hi la platina.

L’Ulisses anava i venia. A voltes, veia una ombra immensa davant meu, que poc a poc es convertia en l’orca, tafanejant el que estava fent, segurament sense entendre massa bé. A voltes m’agafava (amb la boca) els cargol i les femelles que tenia per terra, ja que eren nous i brillaven molt.  Penseu que un cargol amb les dues femelles collades i les volanderes ve a tenir la mida d’un puny gran. Al final se les va endur gairebé totes i ves a saber on les deixava, ja que amb prou feina podia distingir-me les mans, en mig d’aquella aigua verda com el fons d’un riu tropical.

Quan havia de menester les femelles que l’Ulisses s’havia endut, només em calia picar amb una de les claus al fons del tanc, que és metàl·lic, fins que ell venia. Un cop el tenia al costat, agafava un dels cargols vells, li tocava el musell amb ell i li feia senyal amb l’index, com si sabés on era. Al cap de pocs segons, es presentava l’Ulisses amb un cargol i les femelles a la boca. A voltes me les deixava caure al costat, i a voltes li havia d’arrencar de la boca, ja que no les volia deixar anar. Era un comportament habitual però no deixava de fer-me gràcia el grau de comunicació que havíem assolit.

Tot d’un plegat, vaig començar a notar que l’aire costava de sortir, i vaig cercar la barnilla de la reserva (llavors les botelles duien reserva, cosa que ara està prohibida, sobretot per a evitar el que em va passar, així com va passar a tanta gent que no va tenir la mateixa sort que jo). Vaig accedir a la barnilla i vaig poder comprovar, amb horror, que la reserva ja estava donada. Això significava que no em quedava ni una gota d’aire. Amb els segons que vaig trigar en trobar-la i adonar-m’en ja no podia respirar.

Llavors, amb aquella certesa que si no fas alguna cosa, moriràs en breu, s’activa el cervell. El primer que vaig pensar va ser que no podia trobar l’escala, a cegues. Per altre costa duia massa plom com per pensar que al treure’m la botella suraria. A més no duia aletes. Ho tenia molt cru.

Va ser curiós que el primer que em va passar pel cap va ser una frase del meu pare, que també era instructor d’escafandrisme, que deia “si mai et quedes sense aire, puja cap la superfície, la disminució de la pressió farà que surti una mica d’aire a cada metre que pugis”. Allò va ser el detonant, juntament amb el pànic, que va fer que em poses a fer braçades cap la superfície, del tot inútils, ja que no avençava ni un pam.

De sobte, i desprès del que em van semblar hores, vaig notar el cos de l’Ulisses davant meu. A les palpentes vaig trobar l’aleta dorsal. M’hi vaig agafar com un paparra al seu gos. L’orca va sortir immediatament a la superfície i es va dirigir a la plataforma, just al costat de l’escala de sortida. No m’ho creia, m’havia tret.

De tota manera, ho recordo com un….. “buf, menys mal, n’has sortit d’aquesta…” però sense massa història. Sí que valorava que l’orca m’hagués tret de l’aigua, però per aquell temps, l’Ulisses i jo teniem una relació tant estreta que era “normal” per a mi que allò  hagués succeït així. M’hagués estranyat el contrari. Es el que ara recordo. Evidentment, ara penso d’una altra forma, i com quan perds algú molt proper a tu, penses que potser no havies valorat prou la seva amistat, o que no l’hi ho havies deixat prou clar, així veig la meva relació amb ell.

Quan ho vaig explicar a casa i als pocs amics que em vaig trobar aquell vespre i l’endemà al matí, gairebé tots ells van coincidir en renyar-me per fer aquelles bestieses. Bé, això els que em van creure.

L’endemà, la feina no s’havia acabat i per tant calia tornar-se a ficar a l’aigua, però aquell cop ho faria el bus professional. Cal esmentar que jo no tenia títol de submarinista, ni tant sols d’esbarjo. En tots els anys que vaig estar al zoo MAI ningú me’l va demanar ni vaig haver de mentir. Ningú em va preguntar, tu tens el títol?….. i això que vaig fer moltes feines com a professional, sota l’aigua, per encàrrec del zoo, un parell dins a l’escullera on captàvem l’aigua de mar. És el que te tenir un pare instructor de submarinisme, tothom va pensar que jo tenia el títol i mai ningú m’ho va preguntar.

En Juan, el bus professional, no era massa amic de l’orca, i per a que pogués treballar, calia posar una xarxa de separació per aïllar-lo dels animals. I així ho vam fer.

Jo vaig decidir que em posaria igualment l’equip, aquest cop sense tonteries, plom just, aletes i reserva comprovada abans de sucar-me, per mantenir l’Ulisses distret i fer-li un cop de ma al Juan si era necessari.

Un cop equipat em vaig ficar, lentament, esperant que l’Ulisses vingués, per a saludar-lo i informar-li que em ficava a l’aigua, sempre ho feia així, mai em ficava sense el seu consentiment.

Llavors, l’orca va venir a molta velocitat, sense donar-me massa temps a reaccionar, i de sobte amb va clavar dues queixalades suficientment fortes a la cuixa esquerra com per a fer-me mal, sense clavar les dens a la carn. Com si m’haguessin disparat amb un canó, vaig saltar fora de l’aigua, malgrat tot l’equip, sense entendre res.

La primera reacció va ser pensar que m’havia confós amb en Juan, cosa molt improbable, però possible. Vaig tornar a ficar-me, pel mateix punt per on havia sortit, sense deixar passar massa temps. I un altre cop. Dues mossegades a la cama, fortes, i aquest cop la seva forma de nedar era molt més agressiva. Vaig tornar a sortir sense entendre res de res.

Les riallades dels que llavors eren els meus companys de feina, se sentien fins l’Estació de França:  “… i dius que ahir et va salvar la vida? Ha ha ha ha…”. Veritablement no m’importava el més mínim, però no entenia que estava passant. El que era clar era que jo havia de treballar cada dia amb l’Ulisses i no podia tenir-li por. Calia esbrinar que havia passat.

Com en Juan estava treballant sense problema, vaig treure’m l’equip, excepte el neoprè, i vaig decidir quedar-me a la vora de l’aigua intentant esbrinar que havia passat i que podia fer. Estirat completament, amb un braç a l’aigua  i pendent de la reacció de l’orca quan passes prop meu. Per la meva sorpresa, va passar, més ràpid del que era habitual, però sense fer res estrany. El que sí notava era que el seu comportament era rar, no era l’habitual. Alguna cosa passava.

Vaig seguir en aquella posició, molt pendent de les seves reaccions. La següent vegada va passar de tal forma que al sortir a respirar prop meu, em va fregar l’esquena per la ma, com feia a voltes. La propera vaig ser jo qui va posar la ma bé, per a fer-li una carícia des del musell fins la cua, mentre ell passava, ja més lent i semblava més calmat.

Em vaig confiar, sense entendre res de res, però vaig ficar el peu i la ma. Llavors ell es va parar just sota meu, mentre establia contacte amb la ma i el peu, a l’esquena. Era el signe de: “OK, pots entrar a l’aigua”. No sabia que fer. Però era la meva oportunitat. Vaig deixar caure el cos, damunt d’ell, amb compte, i tot seguit va començar un episodi de joc, com feia temps que no teníem.

Evidentment per part meva hi havia un component d’il·lusió de pensar que tot havia estat un malentès i que seguíem sent amics. Per part seva, no ho sabia. Llavors pensava que s’havia equivocat i que després, penedit, prenia una actitud de: “.. ui, perdona’m, ha estat un error”.

Pocs dies més tard, vaig coincidir amb un altre entrenador d’orques americà a unes jornades que hi va haver prop de Barcelona. Vaig aprofitar una de les vetllades nocturnes típiques dels congressos i jornades, on l’alcohol i altres substàncies tòxiques s’apoderen dels congressistes per a acabar en una mena d’akelarre per a tots els gustos, per a xerrar amb ell.

Un cop li vaig haver explicat tot i li vaig manifestar el meu desconcert pel succeït el dia després, es va aixecar, em va rodejar amb el seu braç pel coll, i atansant-me cap a ell, front amb front, nas amb nas, em diu: ” ….. però tu ets idiota o què? Que no veus que et va dir que no volia que et tornessis a ficar amb el que el dia abans gairebé et mata? Com volies que t’ho digués?  A que li vas fer cas?…..”

Com si m’haguessin pegat un cop al cap amb un martell, ho vaig veure clar. Llavors, fruit de la revelació barrejat amb tot plegat, vaig arrencar a plorar com una Magdalena. Recordo que la gent venia i m’abraçava, fent-se solidaris amb les meves emocions.

És ara, mentre escric aquestes línies, que un nus em ve a la gola només de recordar-ho.

Es cert que això que he explicat ho he pogut viure pel fet de ser entrenador de mamífers marins, i que els zoos i aquaris existeixin. Però mil vegades canviaria aquesta vivència per la llibertat dels dofins, orques i tots els animals dels zoos. No m’hauria d’haver passat. Hi ha milions d’històries de la vida salvatge molt més boniques, tendres, colpidores i meravelloses que aquesta. Però suposo que és la que agrada, pel fet de ser poc usual.

Al llarg de la meva vida he sentit històries vertaderament heroiques o colpidores, que no tenien res a veure amb animals captius ni amb el maltractament a d’altres éssers vius. Històries d’amor, d’esforç, de tendresa, que van més enllà del que habitualment fa la gent: llevar-se, feina/estudiar, menjar, tele, (sexe amb sort) dormir…….. per secula seculorum ……

albert

voltes i voltes i voltes dóna l’Ulisses a la seva gran piscina de San Diego, Califòrnia

 

%d bloggers like this: